Màssimu Pittau

Est unu de is babbus mannus de sa linguìstica sarda; est nàscïu in Nùgoro in su 1921 ma Tàtari dd’at pigau che a fillu-de-ànima a matucu. A su dialetu nugoresu at dedicau sa tesi de làurea in Lìteras chi at pigau in s’Universidadi de Torino, ghiau de Matteo Bartoli.

At pigau un’àtera làurea in s’Universidadi de Casteddu, custa borta in Filosofia e s’est amellorau in s’Universidadi de Firenze.

De su 1971 est professori de Linguìstica sarda, Glotologia e Linguìstica generali in s’Universidadi de Tàtari. At connotu a su linguista Max Leopold Wagner, babbu mannu de sa linguìstica sarda, e cun issu si funt scritus po medas annus, finas a sa morti de Wagner.

At scritu prus de cincuanta lìburus e prus de cuatruxentus stùdius apitzus de chistionis de linguìstica, filologia, filosofia de su linguàgiu.

In su 1972, po is traballus fatus, s’est merèscïu su “Premio della Cultura” de su Presidenti de su Cunsillu de is Ministrus. E in su 1995 su Prèmiu de sa Truma internatzionali de Pisa po sa setzioni “Letterati del nostro tempo” po s’òpera Poesia e letteratura – Breviario di poetica (Brescia, 1993). Su Prèmiu Ozieri dd’at bòfiu omagiai cun su “Prèmiu po sa Cultura” in su 1995.

Est stètiu finsas sòtziu de su “Sodalizio Glottologico Milanese” e de sa “Società Italiana di Glottologia”. In su 2017 s’Acadèmia de su Sardu ONLUS dd’at bòfiu che a sòtziu onoràriu.

Pittau at traballau meda cun sa lìngua etrusca, circhendi finsas acàpius cun sa lìngua protosarda. E a sa lìngua etrusca at dedicau prus de 30 annus de stùdius, 12 lìburus e prus de centu artìculus.

Po issu su sardu e s’etruscu fiant sorris e ambaduas lìnguas indoeuropeas. Ma custa tesi no est pràxïa a is acadèmicus e calincunu, su linguista Eduardo Blasco Ferrer, po ndi nai unu, at criticau meda custa positzioni. Po Blasco Ferrer (c.), difatis, sa lìngua sarda antiga no teniat raportus cun s’etruscu, ma fiat aparentada cun sa lìngua Basca.

Pittau at sighiu a studiai is pòpulus nuràgicu e etruscu e est arribau a sa conclusioni chi sa parti chi at giogau sa Sardìnnia in su II sèc. i.C. est stètia una parti de importu mannu cunfirmada finsas de sa polìtica de alliantzas e de essi pigau parti a sa stòria de is Pòpulus de su Mari, candu ddis narànt Shardana e prus in particulari a s’invasioni de s’Egitu.

Unu de is prus traballus mannus de Massimo Pittau est “I nomi di paesi, città, regioni, monti, fiumi della Sardegna. Significato e origine.”, unu grandu ditzionàriu toponomàsticu, cun prus de bintimilla topònimus, scritu cun grandu sabiesa e unu traballu stravanau.